Capitol 1 Segones Oportunitats

SEGONES OPORTUNITATS

No em podia treure aquella conversa del cap.
<<- No! Deixa’m en pau! Ja et vaig donar una segona oportunitat! No vals la pena!
- Però jo t’estimo, Ferran!
- Deixa’m no et vull veure mai mes!>>
Desprès d’haver-ho donat tot per ell, havia perdut tot el sentit la meva vida. Havia perdut a l’Ariadna, havia perdut el record del primer petó, desperdiciat amb ell, havia estat a punt de perdre la relació amb els meus pares, però sobretot havia estat a punt de perdre el mes important per mi... la vida

CAPITOL 1

- Sara oi?- va treure’s la ulleres per mirar-hi per sobre, portava llegint aquell informe una bona estona i tenia la sensació que ja se’l havia llegit uns quants cops, i potser era la tercera vegada que em preguntava pel nom. Vaig assentir amb el cap.

- I perquè has decidit venir?- per fi havia deixat aquell informe sobre la tauleta que hi havia al costat del sofà i sembla concentrat en mi.- Bueno... jo... estava... tenia...- estava molt nerviosa, mai havia parlat d’això amb ningú, i menys amb una persona que no coneixia. Vaig decidir tranquil·litzar-me, al cap i a la fi era la seva feina, em podia ajudar.- Fa dos mesos el meu novio em va deixar per una altre, jo, bueno... Crec que era l’amor de la meva vida i jo pensava que, bueno... que ens casaríem, i tindríem el nostre petit pis, però acollidor, amb el nostre nen corren d’un lloc a l’altre, perseguint el gos...- vaig haver de parar o m’hauria posat a plorar.La casa on em trobava era acollidora, petita, però acollidora. Era antiga, però a la vegada moderna, en notava que era un home amb diners. Ens trobàvem en un petit racó, segurament la sala on atenia als seus pacients, hi havia una terrassa, des d’on es veia el pati, suposo que la tenia al costat de la sala perquè els pacients prenguessin l’aire. Al meu costat hi havia una llar de foc, ben decorada amb un bonsai molt ben cuidat, devia ser un home amb temps. L’home em mirava analitzant el que havia dit, era vell, devia tenir uns 60 anys, portava unes ulleres rodones i tenia el cabell blanc, es veia simpàtic i encantador i semblava un bon psicòleg... Una ràfega de vent em va fer adonar que m’estava observant amb una mirada curiosa.- Vols que tanqui el balcó, maca?- em vaig adonar que tenia la pell de gallina i que ell se’n havia adonat molt abans.- Oh, no gràcies, estic be- vaig intentar fingir un somriure- de fet he vingut aquí perquè els meus pares m’ho han recomanat, portava dos mesos sense sortir de casa i molt deprimida... i bueno... crec que necessito ajuda.