Capitol 2 Segones oportunitats

CAPITOL 2

Em vaig arremangar la màniga amb compte i analitzant cada moviment que feia. Es va poder començar a veure l’intent de tall que m’havia volgut fer en un moment de desesperació. Es va quedar amb silenci contemplant aquella horrorositat, desprès em va mirar a mi. Vaig notar com una llàgrima em queia galta avall, em vaig intentar contenir, però vaig esclatar a plorar. Es va aixecar i em va posar una ma a l’espatlla.

- No ploris bonica, es el mes normal del mon, quan realment estàs enamorat d'una persona fas moltes bogeries quan la perds- em mirava amb uns ulls brillants, que parlaven per si sols- tranquil·la, ho superaràs. Jo t’ajudaré, ets una bona noia que ajuda als altres i ara ets tu la que la necessites- m’ho va dir amb la veu mes dolça que va trobar, semblava que ho deia de veritat. Em va acostar un mocador i em va fer eixugar les llàgrimes.

- Portava dos mesos enganyant-me...- em van tornar a caure llàgrimes avall.

- Ves a prendre l’aire Sara, tranquil·la, aquesta gent no tenen cor- em va obrir la porta del balcó i quan vaig sortir la va tancar. Es veia un pati molt bonic, tenia un petit estany envoltat de pedres i amb petites estàtues  d’animals. Tenia un gran arbre i una taula de fusta amb una barbacoa de les antigues al costat. Hi passava un aire fresc i refrescant, i encara em podien arribar els últims rajos de llum. Realment era increïble aquella sensació de llibertat i felicitat. Em van venir al cap tot de records de quan era petita, amb la meva família corren lliures per prats de Calella, amb els mateixos rajos del sol entre els nostres cabells, amagant-nos i perseguint a les papallones, sense tenir por de la vida, sentint les emocions... Vaig tancar els ulls i em vaig imaginar a la meva germana, a l’Ariadna, a mi... L’Ariadna, ens havíem barallat abans que talles amb en Ferran, ell ens havia separat i ja era hora que tornéssim a estar juntes. Vaig tornar a entrar a la casa de l’home que m’havia fet reaccionar i em vaig asseure, li volia explicar la historia amb l’Ariadna i que m’ajudes, com estava fent fins ara.

- El meu ex va fer que em baralles amb la meva millor amiga- vaig abaixar la vist i vaig esperar que respongués, però no ho va fer- em va dir que s’aprofitava de mi i jo estava tan enamorada que li vaig fer cas i li vaig dir, ella em va respondre que anar amb aquell noi m’estava canviant i que ja no anava amb ella, ens vam discutir i ens vam insultar.. i ara m’adono que tenia raó, estava canviant.

- Truca-la i demana-li perdó, diga-li  el que sents, i que faràs tot el possible per recuperar lo vostre- aquesta vegada no m’esperava que em respongués, però aquella resposta va ser la millor que m’hauria pogut dir. Em va acostar el telèfon i vaig marcar el numero. Vaig esperar i van sentir com algú agafava el telèfon a l’altre banda de l’auricular:

- Si?- era l’Ariadna. Em vaig quedar en blanc per uns instants.

- Ariadna?-va ser la única paraula que em va sortir del llavis- Ho sento...

Es va formar un silenci incòmode, cap de les dos sabia que dir.

Capitol 1 Segones Oportunitats

SEGONES OPORTUNITATS

No em podia treure aquella conversa del cap.
<<- No! Deixa’m en pau! Ja et vaig donar una segona oportunitat! No vals la pena!
- Però jo t’estimo, Ferran!
- Deixa’m no et vull veure mai mes!>>
Desprès d’haver-ho donat tot per ell, havia perdut tot el sentit la meva vida. Havia perdut a l’Ariadna, havia perdut el record del primer petó, desperdiciat amb ell, havia estat a punt de perdre la relació amb els meus pares, però sobretot havia estat a punt de perdre el mes important per mi... la vida

CAPITOL 1

- Sara oi?- va treure’s la ulleres per mirar-hi per sobre, portava llegint aquell informe una bona estona i tenia la sensació que ja se’l havia llegit uns quants cops, i potser era la tercera vegada que em preguntava pel nom. Vaig assentir amb el cap.

- I perquè has decidit venir?- per fi havia deixat aquell informe sobre la tauleta que hi havia al costat del sofà i sembla concentrat en mi.- Bueno... jo... estava... tenia...- estava molt nerviosa, mai havia parlat d’això amb ningú, i menys amb una persona que no coneixia. Vaig decidir tranquil·litzar-me, al cap i a la fi era la seva feina, em podia ajudar.- Fa dos mesos el meu novio em va deixar per una altre, jo, bueno... Crec que era l’amor de la meva vida i jo pensava que, bueno... que ens casaríem, i tindríem el nostre petit pis, però acollidor, amb el nostre nen corren d’un lloc a l’altre, perseguint el gos...- vaig haver de parar o m’hauria posat a plorar.La casa on em trobava era acollidora, petita, però acollidora. Era antiga, però a la vegada moderna, en notava que era un home amb diners. Ens trobàvem en un petit racó, segurament la sala on atenia als seus pacients, hi havia una terrassa, des d’on es veia el pati, suposo que la tenia al costat de la sala perquè els pacients prenguessin l’aire. Al meu costat hi havia una llar de foc, ben decorada amb un bonsai molt ben cuidat, devia ser un home amb temps. L’home em mirava analitzant el que havia dit, era vell, devia tenir uns 60 anys, portava unes ulleres rodones i tenia el cabell blanc, es veia simpàtic i encantador i semblava un bon psicòleg... Una ràfega de vent em va fer adonar que m’estava observant amb una mirada curiosa.- Vols que tanqui el balcó, maca?- em vaig adonar que tenia la pell de gallina i que ell se’n havia adonat molt abans.- Oh, no gràcies, estic be- vaig intentar fingir un somriure- de fet he vingut aquí perquè els meus pares m’ho han recomanat, portava dos mesos sense sortir de casa i molt deprimida... i bueno... crec que necessito ajuda.